Es pot dir que la producció literària i pictòrica de Santiago Rusiñol durant els anys de París és, qualitativament parlant, la més rellevant de l’artista. De fet, París va ser la ciutat que Santiago Rusiñol va triar a l’hora d’escenificar la seva ruptura amb tot el que el lligava a la seva vida de burgès barceloní, destinat a continuar el negoci familiar abans de decidir-se a emprendre amb totes les conseqüències la vida d’artista. Era l’any 1889. A Montmartre, Santiago Rusiñol va iniciar-se a la vida bohèmia i en va explicar l’experiència en forma de cròniques “Desde el Molino” a La Vanguardia. Aplegats en un llibre i publicats l’any 1894, amb il·lustracions de Ramon Casas, aquests textos sobre la tragèdia de l’individu que es veu empès, per vocació, a emprendre la vida d’artista, constitueixen la primera de les obres literàries importants de Santiago Rusiñol. Rusiñol va fer dilatades estades a la ciutat del Sena fins al canvi de segle.

Va viure, després d’un temps al Moulin de la Galette, a l’Île-Saint-Louis. Tots aquests escenaris han quedat fixats en l’obra pictòrica del pintor, el qual va estudiar a l’acadèmia de Gervex, va tenir Puvis de Chavannes com a professor, va exposar a diverses galeries d’art, com l’Art Nouveau, de Sigfried Bing, i va establir amistats tan diferents com la d’Erik Satie i Léon Daudet.

A partir de 1899, moment en què Santiago Rusiñol s’ha de sotmetre a una cura de desintoxicació al sanatori de Boulogne sur Seine, prop de París, la relació directa de l’artista amb la ciutat de la llum disminueix progressivament, encara que es manté com un reflex del paradís perdut.