Quan Santiago Rusiñol va arribar a Sitges per primera vegada, l’any 1891, no només era un dels artistes de més anomenada de la Barcelona de l’època per la novetat de la seva pintura, fonamentada en el verisme i en la intensitat d’emoció, sinó que la seva imatge començava a ser indestriable de la de l’artista modern, és a dir, de l’artista que viu de l’art i per a l’art, que fa de la seva vocació un un do del qual no es pot humanament sostreure i, per tant, converteix l’art en una mena de sacerdoci. Convençut que la bellesa, en una societat materialista i prosaica com la industrial, és l’únic bàlsam i consol que pot trobar l’individu modern, Santiago Rusiñol va trobar a Sitges un escenari idoni per al paper que havia decidit representar: el paper de sacerdot de l’art, de mediador entre la bellesa i una realitat percebuda com a malalta en tant que alienadora de l’individu.
Rusiñol, Sitges i el modernisme